Poesia Renaixença

1. Què és el Romanticisme?

Fenomen artístic que s’estén des de finals del segle XVIII fins a mitjan segle XIX, l’inici del qual ve marcat per tres fets històrics cabdals:

- La revolució industrial.
- La revolució francesa el 1789.
- La declaració d’independència dels EEUU el 1776.

L’art romàntic té una sèrie de característiques destacables:

–Expressió del jo individual i exaltació de la subjectivitat, cosa que des d’un punt de vista literari suposa la defensa de l’absoluta llibertat creadora i de l'emotivitat.

–Lluita contra les convencions de la societat.

–Exaltació de la llibertat individual que s’extrapola a la llibertat col·lectiva. Aquest fet contribueix al naixement dels nacionalismes moderns, ja que els intel·lectuals promouran l’estudi de les arrels i la història pròpies per encendre l’esperit patriòtic. Al camp artístic això es palesarà amb la presència constant del tema de la nostàlgia pel passat.

–Presència d’una naturalesa salvatge i misteriosa i d’uns paisatges llunyans i exòtics que són sovint una projecció dels sentiments de l’artista.

–Idea de l’artista com a un ésser distint que es rebelarà contra el món que l’envolta en sentir-se incomprès. Moltes vegades aquest conflicte provoca un estat de malenconia i decepció tal que arriba a l’extrem del suïcidi. Aquest “costum” fou conegut com “el mal del segle”.

2. El Romanticisme a Europa:

Els principals focus difusors de l’estètica romàntica foren:

Alemanya:

Cal destacar-ne el moviment Sturm und Drang i la figura de Goethe, que escriu dos dels paradigmes del Romanticisme: Els sofrimentts del jove Werther (obra en la qual el sensible protagonista, rebutjat per la societat i decebut amorosament, decideix posar fi a la seva vida) i Faust (la història d’un home que ven la seva ànima al Diable per assolir l’eterna joventut).

Anglaterra:

Trobam exemples del Romanticisme més revolucionari i del més conservador. Dins el primer grup és indispensable citar les figures de Lord Byron, Percy Shelley o Mary Shelley (autora del Frankenstein o el modern Prometeu), mentre que dins el segon sobresurt la figura del novel•lista Walter Scott (autor de la coneguda obra Ivanhoe).

França:

La figura essencial del Romanticisme francès és Victor Hugo, creador d’obres tan cèlebres com Hernani, Els miserables, Nostra senyora de París…

3. El Romanticisme a Catalunya:

El Romanticisme s’identifica amb la recuperació i la reivindicació. Aquestes són actituds incorformistes pròpies de la persona romàntica. Aquestes actituds es canalitzaran, a Catalunya, en la reivindicació de la llengua i la història.

A Catalunya el Romanticisme s’anomena Renaixença.

Després de la guerra del francès sorgeix una generació d’intel•lectuals que han rebut la influència gal·la i que estan influïts pel Romanticisme d'aquest país. Dos d’aquests intel·lectuals foren Carles Aribau i Ramon López Soler. Ambdós fundaren un primer diari, El Europeo, i més tard fundaren El vapor. Hem de pensar que no són títols gratuïts, són noms de moda a Alemanya i França. El segon nom fa referència a la Revolució industrial que començà amb la màquina de vapor.

Entre 1840-41 es fundà a Palma una revista titulada La Palma amb la intenció de difondre l’ideari romàntic i les idees de la Renaixença.

La Renaixença:

És, únicament, un moviment literari amb la particularitat d’estar molt relacionat amb els poders polítics i econòmics (participen de la Renaixença).

La Renaixença té per objectius:

1. Enfortir la consciència de pertànyer a un país.
2. Prendre consciència de tenir una llengua i una cultura pròpies del país.

Ambdós objectius configuren el terme catalanitat que apareixerà poc temps després. Aquesta catalanitat serà un acte o una voluntat d’arrelament. Tot això serà aprofitat pel Romanticisme, serà la base de les idees romàntiques. Recordem que l’esperit romàntic pretén, entre altres coses, fomentar la visió gloriosa del passat, fins arribar a l’elogi de l’Edat Mitjana, és a dir, el Segle d’Or de la literatura catalana (Llull, Turmeda, novel·la cavalleresca, Bernat Metge, Ausiàs March…). Els romàntics, revisant el passat, es toparen que al s. XVIII, un segle abans, hi havia els Decrets de Nova Planta que implicaren l’abolició de les institucions polítiques pròpies del Segle d’Or i de l’Edat Mitjana. Així, topen amb una cultura malmesa, per això el nom de Renaixença : desig de tornar a néixer.

Dins d’aquest context apareix un escriptor que és recordat, especialment, per haver escrit el poema La Pàtria. Parlam de Carles Aribau (1798-1862). Popularment aquest poema fou conegut com Oda a la Pàtria. Fou publicat al diari que ell dirigia l’any 1833: El vapor. La data d’aquesta publicació és considerada el moment en què apareix la Renaixença. En aquest poema hi trobarem bona part de les característiques del Romanticisme:

a. L’heroi (protagonista dissortat). Aribau escriu el poema a un amic seu que treballa a Madrid; aleshores, el protagonista és un “exiliat” que viu lluny de casa. Versets 13-16: Ell allunyat de ca seva no és el mateix…

b. Fascinació pel paisatge que s’elevarà a categoria de símbol. Versets 5-6 i versets 21-22.

c. Exaltació del temps passat. Versets 25-28 (es refereixen a les Cròniques)

d. Reivindicació de caire nacional, present a tot el poema.

La poesia

El Romanticisme a Catalunya sorgeix el1833 amb el poema La Pàtria de Carles Aribau. La reinstauració dels Jocs Florals el 1859 actuarà com a estímul eficaç per a la creativitat poètica catalana. El resultat no es farà esperar: molts autors participaran en aquests certamen amb l’esperança d’aconseguir la glòria que el reconeixement públic representa.

Amb una llengua literària força insegura, que sovint incorpora fórmules arcaïtzants, aquests autors tendeixen a mostrar en els seus poemes la nostàlgia i el desarrelament personal, conduint els temes cap a la recreació d’un passat històric més sòlid i rescatant figures heroiques de l’edat mitjana que sovint eleven a la categoria de mites patriòtics i, per tant, de símbols. Aquest món perdut i enyorat es converteix en tema literari; al seu voltant emergeixen les nits de lluna plena, les runes i el misteri que impregna alguns indrets naturals.Així, són freqüents els temes dels amors exultants i les preocupacions religioses.

Formalment aquesta poesia presenta una estructura estròfica d’influència clàssica, encara que molts autors rescaten fórmules populars (la cançó, la balada, el romanç històric) a l’hora de crear poemes d’una gran bellesa que imiten les tècniques de la poesia de transmissió oral, una poesia molt viva i rica a Catalunya.

4. Carles Aribau

(Barcelona, 4 de novembre de 1798 - Barcelona, 17 de setembre de 1862)

Escriptor, economista, taquígraf i polític. De família menestral, estudià retòrica i poètica al seminari conciliar, i hidrostàtica, estàtica i física experimental a la Junta de Comerç. Essent encara molt jove, fundà la Societat Filosòfica i publicà un llibre de poemes: Ensayos poéticos (1817). Amb el pare exiliat i la mare malalta, deixà els estudis per tal de treballar en el comerç. El 1820 col·laborà en la revolució liberal, i durant el Trienni Constitucional ingressà a l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, es lliurà a la literatura i al periodisme i fou un dels fundadors d'El Europeo. El 1823 inicià la seva carrera política com a secretari de la diputació de Lleida, però hagué d'abandonar-la ben aviat. Ultrapassat pels esdeveniments, el revolucionari del 1820 ja sostenia, en "El Europeo", que "la permanència de l'ordre establert és el desig que han de manifestar tots els homes de bé" i que "el legislador ha de prevenir i castigar els abusos de la paraula i de la impremta que poden excitar revoltes i comprometre la seguretat de l'estat". El 1831 es confessava "amant de l'ordre" en una lletra adreçada al general Llauder, i el 1843 escrivia un poema on felicitava el general Prim per la repressió que havia dirigit contra el moviment revolucionari català. Tan allunyat de les actituds revolucionàries com de les moderades, la seva activitat pública es desenvolupà en un terreny d'especialista. El 1826, i gràcies a una recomanació de Fèlix Torres i Amat, entrà a treballar a l'empresa de Gaspar de Remisa i es traslladà a Madrid. Durant vint anys es dedicà als negocis privats i al periodisme fins a assolir un gran prestigi. El 1841 treballava per a José de Salamanca com a cap de comptabilitat de l'empresa arrendatària de l'estanc de la sal, i el 1847 fou nomenat director general del tresor, quan Salamanca esdevingué ministre de finances. La caiguda d'aquest, però, no el separà dels llocs rectors de l'economia espanyola, i el 1850 fou nomenat vocal de la junta de duanes i aranzels; el 1852, director general de cases de moneda, mines i propietats de l'estat, i el 1857, secretari de la intendència de la reial casa i patrimoni. Arrelat a Madrid, s'havia anat desentenent dels problemes específics de Catalunya; cap al 1850 inicià un acostament, que s'accentuà a mesura que s'incrementava la lluita entre lliurecanvistes i proteccionistes fins a convertir-se en el veritable representant a la cort dels industrials catalans. Malalt i desenganyat, tornà a Barcelona per morir-hi en la pobresa. Liberal il·lustrat, Aribau començà practicant una mena d'enciclopedisme que propugnava l'utilitarisme, el millorament moral i material de l'home, el progrés científic, etc, i que ben aviat canalitzà cap a l'economia sense desinteressar-se mai de l'evolució tècnica general. Amb el temps, però, el potencià amb ingredients més o menys romàntics i intervingué en les primeres empreses encaminades a traduir Walter Scott i Alesandro Manzoni. Fou redactor d'"El Europeo", divulgà les idees estètiques de Friedrich von Schiller, propulsà la fundació d'"El Vapor" i, sobretot, escriví un poema, La pàtria (1833), que inicià el Romanticisme en llengua catalana i el moviment anomenat de la Renaixença. Periodista i assagista, la seva obra escrita comprèn poemes, treballs de crítica literària, comentaris factuals o recerques històriques de temes econòmics. Bona part de la producció poètica restà inèdita en esborranys d'ús personal i àlbums privats o es troba escampada en diaris i revistes. Els Ensayos poéticos canten amb èmfasi i segons els patrons setcentistes els grans temes del progrés científic i moral de l'època; els poemes posteriors, escrits en català, castellà o italià, són generalment de circumstàncies. El 1820, escriví l'himne revolucionari Libertad, libertad sacrosanta i fou un dels autors de La libertad restaurada, peça dramàtica en un acte i cinc escenes; el 1843 compongué en català una Carta dirigida des de Madrid al general Prim, comte de Reus, etc. D'altres poemes són de caràcter més íntim, com, per exemple, les odes A la señora Leticia Cortesi (1821) i All'eximia artista cantante Manuela Oreira Lema de Vega, che dimorava nella casa contigua a quella dell'autore (1840), els versos dedicats A la virgen de los Dolores (1845) i escrits en forma de creu, etc. A destacar les dues anacreòntiques catalanes, el sonet dedicat A la Srta Maria Dolors de Belza i, sobretot, La pàtria. Erudit en temes literaris, fundà, i dirigí fins al volum XII, la "Biblioteca de Autores Españoles" per a la qual preparà (1846) l'edició de les poesies i novel·les de Cervantes, l'obra dels Moratín i les novel·les anteriors al Quixot Els pròlegs que redactà per a les dues darreres són plens de records o de punts de vista força interessants. La producció econòmica restà en esborranys o es troba oblidada a les pàgines de diaris i revistes. A destacar les Reflexiones sobre la inoportunidad de la proyectada reforma de la Constitución de 1837 (1844), els articles a "El Corresponsal" de Madrid, els capítols destinats a una història de les finances espanyoles, una extensa Historia del Banco de San Carlos, inacabada, i l'esborrany d'una història de la indústria cotonera catalana.

5. Joan Pons i Gallarza

(Sant Andreu de Palomar, Barcelonès, 1823 - Sóller, Mallorca, 1894)

Poeta. Fill de pare mallorquí establert a Barcelona i de mare castellana, estudià a Barcelona i es llicencià en filosofia i lletres (1843) i dret (1850); el 1849 substituí Pau Piferrer en la càtedra de retòrica de l'institut de Barcelona; el 1861 fixà la seva residència a Palma (Mallorca), on fou catedràtic d'història i geografia a l'Institut Balear, càrrec des del qual desenvolupà una destacadíssima tasca pedagògica —foren alumnes seus, entre altres, J.Alcover, M.dels Sants Oliver, M.Obrador, B.Ferrà i M.Maura—; escriví diverses obres de text, com Introducción al estudio de los clásicos latinos y castellanos (1857). El 1859 fou un dels set primers mantenidors dels renovats Jocs Florals de Barcelona, que presidí posteriorment el 1870 i el 1878 i en els quals fou premiat en nombroses ocasions (fou nomenat mestre en gai saber el 1867). A Mallorca, presidí l'Ateneu Balear, fou l'inspirador de la "Revista Balear" (1872-74) i director de la seva successora "Museo Balear" (1875-77; 1884-88). La seva curta producció poètica en català —uns primers poemes castellans han restat inèdits— es caracteritza formalment per una remarcable perfecció: vers treballat amb influència dels metres clàssics, llenguatge escollit, etc. D'altra banda, malgrat la seva aportació a la temàtica i al to dels jocs florals —L'alfang, La mort dels Montcades—, la seva poesia és caracteritzada per un marcat classicisme que troba la seva millor expressió en les visions del paisatge mallorquí; així, en les famoses Els tarongers de Sóller i L'olivera mallorquina (i també en una composició de temàtica tan diferent com la notable Lluita de braus). La seva obra, publicada a Palma el 1892 i només en part a "Lectura Popular" fou reeditada el 1975.

6. Jacint Verdaguer

(Folgueroles, Osona, 17 de maig de 1845 - Vallvidrera, Barcelona, 10 de juny de 1902)

Poeta i escriptor romàntic. Fill d'uns pagesos modests, entrà el 1855 al seminari de Vic, i ja, a vint anys, guanyà els primers premis als jocs florals. La seva aparició, vestit de pagès, creà una imatge pública que, en certs aspectes, coincidia amb la del bon sauvage rousseaunià i que produí una forta impressió en els medis culturals barcelonins. Des del 1865 participà en els Jocs Florals de Barcelona, a partir dels quals es relacionà amb les personalitats més destacades de la Renaixença. No sempre amb fortuna, concorregué als jocs del 1866 i el 1868, i en l'endemig participà en la fundació de l'Esbart de Vic. El 1870 rebé els ordes sagrats, i fou destinat de vicari a una petita parròquia rural, Vinyoles d'Orís (Osona), on compongué un gran nombre de poemes d'aire popular i d'apologètica religiosa i on, sobretot, treballà en L'Atlàntida. Malalt de gravetat, deixà Vinyoles per Barcelona. I, per recuperar-se, el 1874 entrà de capellà a la Companyia Transatlàntica, propietat dels marquesos de Comillas, on en poc més de vint mesos (1874-1876) féu, a bord del vapor "Guipúzcoa", nou vegades la travessia d'Amèrica (en la línia de Cuba) i recuperà del tot la salut. Per a Verdaguer, els anys 1877-93 foren els més fecunds i brillants. Residí al palau dels marquesos de Comillas de Barcelona, propietaris de la Transatlàntica, com a capellà de la família i, des del 1883, com a almoiner, i tingué, per tant, ocasió de freqüentar els ambients socials més elevats i de crear alguns dels seus poemes més importants. El 1884 féu un viatge per França, Alemanya i Rússia; el 1886 en féu un altre fins a Terra Santa. A quaranta anys, però, sofrí un profund trasbalsament espiritual que el dugué a revisar tot allò que, fins aleshores, havia estat la seva vida. "Ací en la soledat" del Bac de Collsacabra, escriví el 1886 a Jaume Collell, "he vist desfilar, l'un darrere l'altre, mos quaranta anys, i de tots em sento avergonyit. Podria resumir ma vida malaprofitada amb aquesta frase, tergiversant la de l'Evangeli: Male omnia fecit". A poc a poc, aquest trasbalsament es convertí en un desig creixent de purificació que desembocà en un exercici desordenat de la caritat, que l'omplí de deutes, i, a la llarga, en la pràctica d'exorcismes. Una girada tan radical no fou entesa, ni acceptada, pel marquès de Comillas ni per les autoritats eclesiàstiques, que, amb un diagnòstic de follia, l'allunyaren de Barcelona. A la Gleva (Osona), on el mig confinaren, passà dos anys dedicat a escriure, a trampejar els deutes que l'acorralaven i a burlar una vigilància que, cada cop, era més obsessiva, fins que, a mitjan 1895, decidí de trencar tota llei d'obediència i fugí a Barcelona, on li foren suspeses les llicències de dir missa. En dues sèries d'articles, aparegudes a "La Publicidad", exposà les intencions que l'animaven i atacà amb duresa tots els qui tractaven de bloquejar les manifestacions més lliures de la seva personalitat. L'enfrontament directe amb el marquès i les autoritats produí una gran commoció al país, que, a l'instant, prengué partit a favor de l'un o dels altres i que, al capdavall, traduí en termes polítics. Es retractà i fou rehabilitat, el 1898, i els seus darrers anys de beneficiat de l'església de Betlem, de Barcelona, i d'escriptor acabat i sense alè són d'una gran tristesa. "M'he tancat en un cèrcol de ferro", deia a Apel·les Mestres, "i vaig donant voltes i voltes sense sortir-ne". En plena agonia, la redacció del testament desvetllà les antigues lluites i cada fracció pretengué d'adaptar la imatge del moribund als ideals que propugnaven. De fet, Verdaguer no és un escriptor erudit, però no és tampoc l'inspirat que, com suposa la llegenda, opera per instint i d'una manera desordenada. En efecte: els seus estudis al seminari li havien permès de conèixer la llengua llatina i, per tant, de llegir directament alguns dels seus clàssics, de disposar des de molt jove d'un cert bagatge teoricoliterari i, al capdavall, de tenir a l'abast una biblioteca relativament nodrida. Més endavant, els seus contactes amb Marià Aguiló i amb Manuel Milà completaren la seva formació i afinaren el seu sentit de l'ofici. Així, pogué aliar el do del cant amb la consciència crítica indispensable per a triar els models més adequats, ajustar els materials amb què treballava a la forma que havia imaginat per a ells, manejar amb precisió tota mena de combinacions estròfiques i, a més, establir uns patrons de llengua meitat cultes meitat populars d'una prodigiosa riquesa. En conjunt, la seva obra neix de dues fonts, l'enyorança i el somni, però la realitza a través d'unes trames argumentals més o menys articulades i de materials trets directament de la vida del camp. Un poema d'Aires del Montseny, datat el 1896, dóna una de les definicions catalanes més pures de la poètica romàntica. "La poesia", diu, "fa record del paradís perdut" als "desterrats fills d'Eva", alhora que "ne fa somniar un de millor". "La pobra humanitat", però, "està massa distreta" per a sentir el "modular" del poeta. Car "qui està distret amb lo borboll mundà, ¿com pot sentir la refilada angèlica?". Ell ha sentit la "gentil cançó" del paradís i, per això, confessa que "m'és enyorívola la terra". Aquest "paradís perdut" que fa pensar en Schiller i Novalis és, a la vegada, religiós i patriòtic. Una bona part dels poemes religiosos són llegendes o al·legories populars més o menys lligades per nexos argumentals i resoltes en termes que participen, a la vegada, de l'efusió lírica i del discurs narratiu Montserrat (1880), per exemple, aplega diverses odes, cançons i llegendes, la més extensa i ambiciosa de les quals tracta de l'expiació de fra Garí. Lo somni de Sant Joan (1887) constitueix una evocació, vagament articulada, de les grans figures de la història de l'Església. La trilogia Natzaret (1890), Betlem (1891) i La fugida a Egipte (1893) canta la infantesa de Jesús. Sant Francesc (1895) i Santa Eulària (1899) recullen amb un mínim de vertebració el seu franciscanisme espiritual i el seu barcelonisme, etc. D'altres poemes, tanmateix, són més personals i fins tendeixen, alguns, a la confessió més esqueixada. Els Idil·lis i cants místics (1879) són, en paraules de Carles Riba, "un llarg, insadollable enyor de la natura angèlica". En efecte: Verdaguer, bon coneixedor de la poesia popular catalana i bon lector del Càntic dels càntics, de Llull, dels místics castellans del Segle d'Or i de Lamartine, hi recull l'herència franciscana i crea un món lluminós i serè a través de diminutius d'una gran tendresa o d'una imatgeria de plantes i d'ocells, sobretot d'un, el rossinyol, que compleix una funció simbòlica semblant, fins a un cert punt, a la que compleix en la poesia romàntica anglesa. En els anys de la crisi, però, l'efusió mística esdevingué exercici ascètic, és a dir, purificador, i Verdaguer alternà, en versos tan desolats i dramàtics com els reunits en les Flors del Calvari (1896), la justificació personal amb els atacs més punxants contra els seus enemics. En Aires del Montseny (1901), recull miscel·lani, predominen els records íntims o, com en bona part de les obres pòstumes, els problemes que l'angoixaven Roser de tot l'any (1894) conté una col·lecció de 365 pensaments poeticoreligiosos, un per a cada dia de l'any. Altrament, els poemes reunits amb el títol genèric de Pàtria (1888) són, també, "somni i enyor" d'un temps perdut. Don Jaume a Sant Jeroni i Nit de sant són dos vigorosos romanços històrics; L'arpa és una delicada al·legoria de la Renaixença catalana; L'emigrant o Lluny de ma terra són dos típics cants d'absència. L'oda A Barcelona , publicada el 1883 per l'ajuntament de la ciutat en una edició de cent mil exemplars, constitueix una mitificació de l'esperit progressista i de les ànsies d'expansió de la nova burgesia industrial catalana. De fet, l'expressió més genuïna de la seva producció són dos poemes èpics: L'Atlàntida (1877) i Canigó (1886). De factura romàntica, el primer sembla traduir, tanmateix, les ensenyances més o menys clàssiques del seminari, mentre que el segon recull els interessos més entranyables de la Barcelona literària de l'època fins a insinuar o, almenys, coincidir amb determinades propostes modernistes. El mateix Verdaguer dóna les fonts que, ja de molt jove, influïren en la concepció de la L'Atlàntida: la contemplació dels fenòmens de la natura, un capítol del tractat De la diferencia entre lo temporal i lo eterno (1640) del jesuïta Juan Eusebio Nieremberg i els relats històrics trets de la tradició oral o de les antigues cròniques, entre les quals la de Jeroni Pujades. L'Atlàntida tracta dos grans temes: l'esfondrament d'aquest mític continent i el descobriment d'Amèrica i, de manera correlativa, els orígens mítics d'Espanya, la reunificació de les terres que el cataclisme havia separat i la introducció de la fe crsitiana en el nou món L'Atlàntida, és una barreja inorgànica de materials pagans i religiosos, canta llegendes dels temps heroics de la humanitat i posa l'èmfasi en la descripció de les grans catàstrofes naturals. Així, l'autèntic eix de la trama no són els herois que lluiten per imposar, o defensar, llurs passions, sinó la natura o, si més no, un Hèrcules que personifica les forces creadores i destructores de la natura. D'aquesta obra, Verdaguer féu (1865-67) una primera versió amb el títol de Colom, en la qual el diable li conta l'enfonsament de l'Atlàntida. L'obra es publicà el 1877, però l'edició definitiva és la del 1878, finançada pel marquès de Comillas; fou traduïda al castellà per Melcior de Palau Canigó, en canvi, canta els orígens llegendaris de la Catalunya cristiana a través d'històries cavalleresques i d'encantaments demoníacs de procedència folklòrica. El primer és un poema geològic i d'estructura colossalista; Canigó és un poema geogràfic i d'una estructura tan fluida que acaba en una total disgregació lírica. Els personatges, més consistents, són transformats en mite i perden, així, llur significació humana. Verdaguer publicà també alguns llibres en prosa. Una prosa que, en les Excursions i viatges (1887) o en el Dietari d'un pelegrí a Terra Santa (1889), tendeix a la descripció florida i incisiva. I que, en els articles En defensa pròpia (1895-97), tendeix a la dicció enèrgica i dramàtica. Les Rondalles (1905), breus i alades, són petites obres mestres. A més, traduí Nerto (1885), de Mistral, i el Càntic dels càntics (1907), i els darrers anys de vida dirigí algunes revistes literàries de tema religiós: "L'Atlàntida", "La Creu del Montseny" i "Lo Pensament Català". La producció verdagueriana, musicada per diversos compositors (Nicolau, Morera, Millet, Falla, etc) i àmpliament imitada, editada i estudiada, ha estat traduïda a bona part de les llengües cultes. Les seves obres pòstumes són, sobretot, Al cel (1903), Eucarístiques (1904), Rondalles (1905), la versió Càntic dels càntics (1907), Folklore (1907), Colom, seguit de Tenerife (1907), Prosa florida (1908), Jovenívoles (1925), Amors d'en Jordi i na Guideta (1928), Carteig històric (1929), amb Jaume Collell, nou volums d'Epistolari (1959-86) en curs de publicació, i Escrits inèdits (1958). De les set edicions d'obres completes —1905-08, 1913(?)-25, 1928-36, 1943, 1946, 1949 i 1964—, cal destacar l'edició popular (1913-25), la més acurada, en trenta volums.

Unless otherwise stated, the content of this page is licensed under GNU Free Documentation License.